EDUCAR EN FAMILIA

Enmig de la crisi que abasta a tot i a tots, s’inicia un nou curs escolar, com cada setembre. Uns grapats d’alumnes comencen la seua escolaritat al voltant dels tres anys als centres d’Educació Infantil i Primària. Més de la meitat ja havien estat ja en el primer cicle d’Educació Infantil, amb la qual cosa no els és novetat estar unes quantes hores amb companyes i companys i algun adult de fora de la família.

Un altre grup -els qui van a centres públics- hauran deixat l’escola i hauran de començar a l’institut i serà per a ells una novetat. De sentir-se els majors de l’escola a ser els més menuts i haver d’aprendre les regles escrites i no escrites que conformen les relacions entre iguals, amb el sistema i amb el professorat. Un aprenentatge que es perd, normalment, l’alumnat dels centres concertats en repetir etapa rera etapa els mateixos espais, companyes i companys, adults i sistemes de relacions.

(... pica per a continuar)

Al llarg de l’estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l’estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l’any i de les vacances. No em referisc a l’alumnat d’Educació Secundària que ha d’aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d’estudiar per tal d’arribar a aprovar. Em referisc a l’alumnat de Primària i, fins i tot, d’Infantil. Hi ha mestre/a que s’entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l’estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d’assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l’endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l’aprenentatge dels i les escolars, i mentre no se&r

Allò que anomenem "Educació" té dues finalitats fonamentals:

• Transmetre els coneixements i la cultura necessaris per la integració social dels xiquets
• Ensenyar-los a pensar per si mateixos, a ser autònoms i lliures: educar per a la llibertat. Ensenyar els límits de la llibertat, el que es pot fer i no es pot fer; el que és correcte o no.

Després de veure massa casos concrets, estic convençut que en lloc de col·laborar fins un objectiu comú
(la formació de les xiquetes i xiquets , filles i fills per a uns i alumnes per als altres però,
finalment les mateixes personetes) l
a família i l’escola, massa vegades es compliquen mutuament la vida.
Quan parle de Escola, dic Formació i no Educació perquè ja s’ha explicat massa
que els responsables de l’Educació dels fills són els seus pares.

L’escola ajuda a les famílies a Formar, a Instruir en alguns temes i destreses que les famílies no saben, no poden o no tenen temps. Però es suposa que a l’estat, a l’Administració, als poders públics, també els interessa incidir –o no incidir- en alguns temes que planteja a l’escola per a que aquesta ho assumisca com a propi: Drets i deures, la Participació, Drets Humans, Principis Constitucionals i de Convivència, Respecte al Medi Ambient, Superació de Conflictes , la Pau... Fins i tot, l’escola val per a fluorar les dentetes dels menuts, o per a posar Vacunes i parlar de Sexe, Droga i Rock &