Blogia
EDUCAR EN FAMILIA

FAMÍLIA I ESCOLA

UN NOU CURS, VELLES REFLEXIONS

Enmig de la crisi que abasta a tot i a tots, s’inicia un nou curs escolar, com cada setembre. Uns grapats d’alumnes comencen la seua escolaritat al voltant dels tres anys als centres d’Educació Infantil i Primària. Més de la meitat ja havien estat ja en el primer cicle d’Educació Infantil, amb la qual cosa no els és novetat estar unes quantes hores amb companyes i companys i algun adult de fora de la família.

Un altre grup -els qui van a centres públics- hauran deixat l’escola i hauran de començar a l’institut i serà per a ells una novetat. De sentir-se els majors de l’escola a ser els més menuts i haver d’aprendre les regles escrites i no escrites que conformen les relacions entre iguals, amb el sistema i amb el professorat. Un aprenentatge que es perd, normalment, l’alumnat dels centres concertats en repetir etapa rera etapa els mateixos espais, companyes i companys, adults i sistemes de relacions.

Com tots els anys, les mares i pares dels més menuts estaran molt pendents d’elles i ells. Pot ser més les mares que els pares, per costum i per allò de la conciliació laboral i familiar, o les iaies, peça fonamental en moltes noves famílies actuals. Si els menuts van aprenent, curs a curs, a anar a escola una bona part de les famílies van aprenent també a deixar de relacionar-se amb l’escola i el professorat.

Les famílies s’hauran gastat uns centenars d’euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements i només una xicoteta part se’ls tornarà en bono-llibre, beca, ajuda o similars des de la Conselleria o l’Ajuntament corresponent, si hi ha sort. I la majoria haurà de dur-ho, dia a dia, matí i vesprada, a la motxilla corresponent que, teòricament, no hauria de pesar més del 10% del pes de l’escolar.

I aviat vindran els deures, aquelles tasques directament imposades cada dia pel professorat a l’alumnat i que són martiri quotidià per a alumnat i família, sense que s’haja demostrat en cap lloc que servisquen per a aprendre més del que s’apren a l’escola.

Sorgiran els conflictes de l’hora de gitar-se de nit i alçar-se del llit a hora, entre setmana i dissabtes i diumenges, i hi haurà necessitat de controlar les activitats de pantalla -tele, internet, consoles, Xp...- perquè no interferisquen massa en la vida familiar i escolar. I potser encara vulguen jugar, si és que han arribat a aprendre i encara no ho han oblidat.

Amb tot aquest panorama, què poden fer les mares i pares perquè filles i fills traguen el major profit de l’escola al llarg de tot el curs que comença? Deixeu-me, només, que faça algunes propostes perquè es debaten a nivell de pare i mare i de quadrilles d’amigues i amics amb filles i fills en edat escolar, i es posen en pràctica o que valguen, almenys, com a punt inicial de debat:

  1. Anar a l’escola, conéixer el tutor o tutora i el director del centre i posar-se a l’agenda del mòbil dates per reunir-se periòdicament.

  2. Posar un màxim de temps per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els fan, que s’apanyen amb el professorat. I, si és possible, acordar amb el tutor o tutora que, si no hi ha deures, millor.

  3. Marcar les tasques que han de fer a casa els fills o filles. Tant de les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com les familiars (posar i llevar taula i exigir que ho facen.

  4. Programar-se el pare i la mare un temps diari per parlar sobre els fills, quan els fills no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no un poc més llarg. I que tot el que els diguen o els facen siga en nom dels dos.

  5. Programar cada pare o mare un temps diari per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals o explorar l’internet amb cadascun dels seus fills. I el cap de setmana un poquet més.

  6. Facilitar-los experiències interessants, activitats on aprenguen altres coses de les que no s’aprenen a l’escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, treballs manuals, ajuda a altres persones...

  7. Acotar el temps diari i setmanal d’activitats amb les pantalles i pantalletes. i proporcionar-los activitats d’aire lliure i de relació amb altres persones, en directe.

  8. No deixar-los passar cap de conducta negativa sense que s’adonen que ho han fet mal, amb algun cost per la seua banda. I dir-los també quan fan les coses bé.

  9. No donar-los tot el que demanen, que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l’esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè, encara que anem contra el que predica la tele, ni ha de ser tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.

Si es posen en pràctica aquests punts, des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen creixent.

Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se i responsabilitzar-se d’uns nadons fins que puguen ser autònoms, responsables d’ells mateixos i independents en la vida.


Eduard Hervàs

Psicòleg

 

Setembre de 2009

ELS DEURES ESCOLARS A CASA

Al llarg de l’estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l’estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l’any i de les vacances. No em referisc a l’alumnat d’Educació Secundària que ha d’aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d’estudiar per tal d’arribar a aprovar. Em referisc a l’alumnat de Primària i, fins i tot, d’Infantil. Hi ha mestre/a que s’entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l’estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d’assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l’endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l’aprenentatge dels i les escolars, i mentre no se’m demostre d’una manera científica i rigorosa seguiré dient que els objectius i raons per a manar fer els deures a casa són altres.

Recorde que quan jo anava a escola no hi havia deures per a casa. Calia aprendre a llegir i es llegia, a contar i es contava, però no hi havia deures per a casa. En acabar l’escola es jugava, fonamentalment, i s’aprenia a viure amb els adults. Al cap de setmana es jugava més i s’aprenia a viure més; i, si calia, s’ajudava a casa.

A poc a poc es començà amb el tema dels deures, la qual cosa representa un drama per a moltes famílies. Sembla com que el mestre o la mestra allarguen les seues mans per passar la seua responsabilitat docent als pares i les mares a les cases. Aquests han d’assumir el paper de professors o professores mesclat al de pare o mare, el que en massa ocasions enverina la vida familiar quotidiana. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures. Potser en siguen pocs i ben ximples, que es facen en cinc minuts, que siga només un repàs, que és acabar el que no han acabat a la classe.... Però hi ha xiquet o xiqueta que està hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental i familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.

I el pare i/o la mare (que de vegades també discuteixen per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda van a classe i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets!!

Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a projectar invents, a llegir llibres per plaer o a fer com si s’avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d’entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l’any.

La tasca escolar s’ha de fer a l’escola i l’ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular –que estarà d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-.

Perquè els pares i mares tenen la tasca d’educar, des dels seus plantejaments educatius familiars i des de la seua responsabilitat, que tampoc no poden de deixar en mans del professorat. De responsabilitats compartides en parlarem un altre dia. Ara, només cal afegir que en les reunions i contactes de principi de curs entre família i mestres haurien de posar-se les bases de com hauran de ser les tasques que faça a casa l’alumnat els pròxims mesos. I que siguen afavoridores per al seu aprenentatge i educació i no ho compliquen i compliquen la vida a tots.

EDUCAR. FAMILIA, ESCUELA Y TELEVISIÓN

EDUCAR. FAMILIA, ESCUELA Y TELEVISIÓN

EDUCAR

Allò que anomenem "Educació" té dues finalitats fonamentals:

  • Transmetre els coneixements i la cultura necessaris per la integració social dels xiquets
  • Ensenyar-los a pensar per si mateixos, a ser autònoms i lliures: educar per a la llibertat. Ensenyar els límits de la llibertat, el que es pot fer i no es pot fer; el que és correcte o no.

La llibertat no pot ensenyar-se ni aprendre’s en solitari sinó que, com a valor ètic que és, ha de tindre uns fins en relació amb altres persones. S’és lliure per a fer alguna cosa que, a ser possible, agrade i satisfaga personalment.

Ensenyar a ser lliure és ensenyar els límits de la llibertat, perquè la llibertat personal només té sentit en la mida que s’ha confrontar amb la llibertat dels demés.

Els valors només poden aprendre’s en la pràctica, en la relació amb altres membres de la societat; la seua teoria ja s’anirà aprenent amb posterioritat. Socialment es transmet una Cultura: "una forma de viure i veure el món i de relacionar-se amb ell i amb les altres persones". S’aprenen en la societat:

  • els rols socials
  • el respecte a les persones
  • els hàbits
  • l’ús del llenguatge
  • què s’espera de les persones
  • .... ....

L’Educació i la Cultura són complementàries, i constitueixen dos ingredients necessaris per aconseguir la igualtat d’oportunitats. Les persones incultes tenen menys possibilitats de situar-se socialment.

Podem plantejar diferents alternatives quant als objectius de l’Educació en general.

· Educar l’autonomia personal, o la cohesió social?

· Educar en l’originalitat o en la tradicionalitat’

· Reproduir els rols existents o produir rebels?

· Basar-se en una neutralitat ideològica o proposar models d’excel·lència?

L’Escola -el Sistema Educatiu- és un mitjà per arribar a aconseguir la igualtat d’oportunitats, però tenim el condicionant que al 40% de les famílies no hi ha condicions que propicien l’estudi i faciliten l’aprenentatge escolar dels seus fills. Nogensmenys, en totes les famílies hi ha la televisió.

La tríada formativa:

És per açò que podem dir que a la societat actual hi ha tres pilars bàsics que estan educant la població, cadascú des d’un àmbit i produint uns resultats diferents: La família, l’escola i la televisió.

1.-La família:

La família exerceix un poder i control directe i afectiu. És el primer lloc on es socialitzen els humans i es fan persones. On s’aprenen d’una manera no formal ni regulada els rols bàsics i les relacions interpersonals.

2.-L’escola:

L’escola socialitza en sentit ampli, instrueix i contribueix a integrar els xiquets en la Societat, integrant-lo en costums i obligacions que són possibles des d’un tracte més impersonal i menys afectiu.
Es faciliten i s’aprenen models d’autoestima i valors socials des del currículum ocult. HI ha la dicotomia entre educar l’especialització o la globalització dels coneixements.
Potser caldria invertir la piràmide educativa, donant-li més importància i demanant una major formació als professionals que s’ocupen dels més menuts: per ordre. E. Infantil, E. Primària, E. Secundària, Universitat.
Actualment s’observa una crisi del model d’Educació Pública, perquè no per ser pública és eficaç, ni ofereix la igualtat d’oportunitats.

La LODE va incorporar el principi de l’Educació per a tots, i la LOGSE va estendre les etapes educatives fins els 16 anys, amb

  • una Educació Bàsica i Secundària unificada per a tots, i
  • un Batxillerat i Formació Professional diferenciada, adaptada a l’alumnat.

Formació plena de la Persona

LA LOGSE proclama la importància d’educar en uns valors morals, per tal d’aconseguir la "formació plena de la persona" i "conformació de la pròpia identitat". Proposa una Educació que, a més de transmetre uns coneixements, ajude a ser crítics amb ells.

Però la llei es mostra també utilitarista. Desapareixen les assignatures humanístiques a favor de l’augment de les científiques i tècniques.

Es té més en compte l’eficàcia laboral -Instrucció- que la formació com a persona -Educació-

L’Escola no sols ha d’instruir sinó també ha d’educar, fent "sers autònoms, capaços de pensar i de ser crítics. Però cada vegada es fa menys cas als clàssics, a la necessitat de la lectura, de la reflexió personal i en grup.

Perquè algú siga autònom cal:

  • Ensenyar-lo a voler el món
  • Ensenyar-lo a tindre i valorar les seues relacions socials i personals
  • Que puga despreciar allò que no val
  • Crear hàbits i costums positius i facilitar que rebutgen els que no agraden.
  • Saber discernir unes coses d’altres

Per ensenyar a pensar sobre si mateix, cal partir d’unes idees i imatges en què pensar; partir d’una tradició i una cultura pròpies. Des del coneixement de la pròpia cultura podrà plantejar-se una crítica i un canvi.

Però ara mateix està més valorada la persona tècnica que la culta, que suposa l’eficàcia tècnica com a valor final, sense relacionar-la amb els resultats i la funcionalitat real social.

En la societat occidental, hi ha uns valors socials compartits que tenen a la base la tradició cristiana i la il·lustració, arrelats en una tradició que arriba fins els grecs. Teòricament s’ha de creure en:

  • L’Ètica
  • La Justícia
  • La Llibertat
  • La Tolerància i el respecte mutus
  • La Solidaritat
  • La Igualtat d’oportunitats

Però no hi ha la preocupació de discutir i ensenyar aquests valors. La finalitat d’aprendre a fer alguna cosa ha apartat la finalitat d’aprendre a pensar per u mateix. Perquè pensar no és rendible ni mesurable.

Ara mateix, és necessari integrar el saber aplicat i empíric amb l’especulatiu.

Prejudicis de l’Educació

La idea que l’Educació ha d’assumir i transmetre uns valors morals ha estat poc acceptada pels responsables de l’Educació, per una sèrie de prejudicis:

  1. L’escola ha de ser ideològicament neutra i només ensenyar a l’alumne els coneixements imprescindibles per a la seua integració a la Societat.
  2. Cal educar sense repressió ni traumes, i cal que s’aprenga sense esforç i sense adonar-se de l’aprenentatge.
  3. La culpa de tot la té el Sistema i no l’individu, per la qual cosa cal fer que canvie el Sistema perquè puguen canviar els individus.
  4. L’escepticisme social desconfia d’uns possibles valors universals.

La Igualtat d’Oportunitats

El Sistema Educatiu posa èmfasi en la Igualtat d’Oportunitats. Però, únicament es preocupa de la igualtat de partida i no de la igualtat de resultats. D’açò n’és bona mostra el fracàs escolar.:

Les desigualtats socials bàsiques, familiars i individuals desbaraten la presumpta igualtat escolar: no tots estan capacitats per estudiar el mateix, ni tenen les mateixes circumstàncies: manca d’espai i condicions físiques per estudiar, de pares que llegeixen, de llibres a casa... No hi ha una igualtat com a punt de partida, i l’escola haurà de ser un element de correcció de les desigualtats, adoptant mesures més diferenciadores i individualitzades.

Per això, caldria flexibilitzar i adaptar l’ensenyament a la realitat de l’alumnat, garantint les possibilitats de totes les persones.

3.- La televisió

La telev20071011002308-tele-i-xiquets.jpgisió reflecteix i construeix la realitat social, influint en la creació d’hàbits, costums i actituds. La televisió està produint:

  • Dèficit de valors morals
  • Descontent personal i social
  • Crispació
  • Individualisme egoista
  • Importància de l’ostentació i l’opulència
  • Amagar la pobresa i venerar la riquesa
  • Manca d’espiritualitat i èmfasi en el materialisme

Característiques de la televisió i els seus programes:

  • Hiperinformació: informació sempre "actual", superficial i passatgera, amb un ventall ampli però fragmentat, sense integrar.
  • Consum passiu. El zapping és l’única possibilitat d’interacció i canvi .
  • Il·lusió de comprensió: com es veuen les imatges i s’ouen els sons sense possibilitat de parar i tirar enrera, sembla que es comprén tot.
  • No necessita d’activitat cognitiva: els imatges i els sons entren sense fer cap d’esforç.
  • Producte de consum, finançat per la Publicitat
  • El negoci, com a objectiu fonamental

L’Escola, la Televisió i la Família han de complementar-se, com als tres organismes fonamentals en l’educació actual de les persones. No pot deixar-se’n cap dels tres de banda, sinó cal interrelacionar-los i potenciar-se mútuament.

Des de l’Educació cal intervindre per canviar la inèrcia existent, i aconseguir que la televisió responga al seu paper de servei públic que també educa. I com a tal s’ha d’utilitzar, no deixant que faça el paper de dida impedint que mentre es veu es facen altres coses. Ni caure en la trampa de dir que a la televisió ix el que el públic vol ja que, la televisió mateixa crea les preferències del públic.

INTERACCIONS, POSITIVES I NEGATIVES, ENTRE LA FAMILIA I L'ESCOLA

Després de veure massa casos concrets, estic convençut que en lloc de col·laborar fins un objectiu comú
(la formació de les xiquetes i xiquets , filles i fills per a uns i alumnes per als altres però,
finalment les mateixes personetes) l
a família i l’escola, massa vegades es compliquen mutuament la vida.
Quan parle de Escola, dic Formació i no Educació perquè ja s’ha explicat massa
que els responsables de l’Educació dels fills són els seus pares.

L’escola ajuda a les famílies a Formar, a Instruir en alguns temes i destreses que les famílies no saben, no poden o no tenen temps. Però es suposa que a l’estat, a l’Administració, als poders públics, també els interessa incidir –o no incidir- en alguns temes que planteja a l’escola per a que aquesta ho assumisca com a propi: Drets i deures, la Participació, Drets Humans, Principis Constitucionals i de Convivència, Respecte al Medi Ambient, Superació de Conflictes , la Pau... Fins i tot, l’escola val per a fluorar les dentetes dels menuts, o per a posar Vacunes i parlar de Sexe, Droga i Rock & Roll.

Passe a enumerar algun dels punts que l’escola i la família es compliquen entre si. Pareixerà que vaig més a favor de la família que de l’escola, però és el rol que ara tinc, estic més a la banda dels pares.

  • · Hi ha famílies atabalades pels deures que se’ls mana als fills/es/alumnes i, fins i tot, han de programar els caps de setmana en relació a la quantitat de deures.
  • · Ah, cal dir que l’escola també és una Guarderia, el lloc on es deixa als xiquets i xiquetes quan els pares han de treballar o han de fer la casa. Això complica l’escola però és que, legalment, també és així.
  • · Quan a l’escola es conten coses que difereixen de les que es conten a casa: valors: ¿quins valors manen? ¿Els de casa, els del mestre, els del Projecte Educatiu de centre?
  • · Quan a casa es conten coses diferents a les que es diuen a l’escola...
  • · Quan l’escola obliga a que es trien unes determinades optatives o, fins i tot, batxillerats concrets o no-mòduls professionals específics.
  • · Quan hi ha mestres que no tenen instruments per ensenyar els alumnes: tècniques psico-pedagògiques i de control de la classe...
  • · Quan les famílies pensen que els mestres no fan res, entre vacances i vacances, treballen ben poques hores de ben pocs dies d’alguns mesos a l’any, i ho fan saber als fills/alumnes, que es posen en contra del professorat...
  • · Quan es desqualifiquen mútuament pares, mestres i alumnes
  • · Quan els mestres arriben a dir “¿no teniu pares?” si els alumnes/fills no han entés algunes coses dels deures...
  • · Quan són les mares les qui relacionen família i escola, amb la qual cosa li lleven importància perquè els hòmens solen fer les coses importants a les famílies, com anar a treballar a la fàbrica o penjar algun quadre o arreglar un fusible, mentre les dones fan coses sense importància com el menjar, llavar i estendre, ... i relacionar-se amb l’escola.
  • · Quan els/les mestres els tenen por a les mares/pares i es posen a la defensiva quan van a parlar-los...
  • · Quan els pares i mares aprenen a que l’escola els crida quan hi ha problemes, i es posen a la defensiva...
  • · Quan les famílies –les mares- que van a dur els fills menudets a l’escola i els interessa el que passa, van aprenent a deixar d’anar a parlar amb els mestres i a participar...
  • · Quan les escoles es tanquen no sé si perquè no isquen o perquè no entren ... I es fan uns llocs ben tancats.

I, al final, en aquestes relacions –positives i negatives- guanya o perd, segons qui, l’escola, la família, l’alumne/a fill i filla i, al final de tot, la societat en conjunt. O una part de la Societat, perquè no sé com s’ho fan a l’ensenyament privat.

Podríem començar a descomplicar les relacions, o a inventar-ne altres, amb diàleg i cvontactes entre pares i mares, mestres i directors i directores.