Blogia
EDUCAR EN FAMILIA

UN NOU CURS, VELLES REFLEXIONS

Enmig de la crisi que abasta a tot i a tots, s’inicia un nou curs escolar, com cada setembre. Uns grapats d’alumnes comencen la seua escolaritat al voltant dels tres anys als centres d’Educació Infantil i Primària. Més de la meitat ja havien estat ja en el primer cicle d’Educació Infantil, amb la qual cosa no els és novetat estar unes quantes hores amb companyes i companys i algun adult de fora de la família.

Un altre grup -els qui van a centres públics- hauran deixat l’escola i hauran de començar a l’institut i serà per a ells una novetat. De sentir-se els majors de l’escola a ser els més menuts i haver d’aprendre les regles escrites i no escrites que conformen les relacions entre iguals, amb el sistema i amb el professorat. Un aprenentatge que es perd, normalment, l’alumnat dels centres concertats en repetir etapa rera etapa els mateixos espais, companyes i companys, adults i sistemes de relacions.

Com tots els anys, les mares i pares dels més menuts estaran molt pendents d’elles i ells. Pot ser més les mares que els pares, per costum i per allò de la conciliació laboral i familiar, o les iaies, peça fonamental en moltes noves famílies actuals. Si els menuts van aprenent, curs a curs, a anar a escola una bona part de les famílies van aprenent també a deixar de relacionar-se amb l’escola i el professorat.

Les famílies s’hauran gastat uns centenars d’euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements i només una xicoteta part se’ls tornarà en bono-llibre, beca, ajuda o similars des de la Conselleria o l’Ajuntament corresponent, si hi ha sort. I la majoria haurà de dur-ho, dia a dia, matí i vesprada, a la motxilla corresponent que, teòricament, no hauria de pesar més del 10% del pes de l’escolar.

I aviat vindran els deures, aquelles tasques directament imposades cada dia pel professorat a l’alumnat i que són martiri quotidià per a alumnat i família, sense que s’haja demostrat en cap lloc que servisquen per a aprendre més del que s’apren a l’escola.

Sorgiran els conflictes de l’hora de gitar-se de nit i alçar-se del llit a hora, entre setmana i dissabtes i diumenges, i hi haurà necessitat de controlar les activitats de pantalla -tele, internet, consoles, Xp...- perquè no interferisquen massa en la vida familiar i escolar. I potser encara vulguen jugar, si és que han arribat a aprendre i encara no ho han oblidat.

Amb tot aquest panorama, què poden fer les mares i pares perquè filles i fills traguen el major profit de l’escola al llarg de tot el curs que comença? Deixeu-me, només, que faça algunes propostes perquè es debaten a nivell de pare i mare i de quadrilles d’amigues i amics amb filles i fills en edat escolar, i es posen en pràctica o que valguen, almenys, com a punt inicial de debat:

  1. Anar a l’escola, conéixer el tutor o tutora i el director del centre i posar-se a l’agenda del mòbil dates per reunir-se periòdicament.

  2. Posar un màxim de temps per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els fan, que s’apanyen amb el professorat. I, si és possible, acordar amb el tutor o tutora que, si no hi ha deures, millor.

  3. Marcar les tasques que han de fer a casa els fills o filles. Tant de les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres....) com les familiars (posar i llevar taula i exigir que ho facen.

  4. Programar-se el pare i la mare un temps diari per parlar sobre els fills, quan els fills no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no un poc més llarg. I que tot el que els diguen o els facen siga en nom dels dos.

  5. Programar cada pare o mare un temps diari per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals o explorar l’internet amb cadascun dels seus fills. I el cap de setmana un poquet més.

  6. Facilitar-los experiències interessants, activitats on aprenguen altres coses de les que no s’aprenen a l’escola: esports diferents i alternatius, col·leccions, treballs manuals, ajuda a altres persones...

  7. Acotar el temps diari i setmanal d’activitats amb les pantalles i pantalletes. i proporcionar-los activitats d’aire lliure i de relació amb altres persones, en directe.

  8. No deixar-los passar cap de conducta negativa sense que s’adonen que ho han fet mal, amb algun cost per la seua banda. I dir-los també quan fan les coses bé.

  9. No donar-los tot el que demanen, que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l’esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè, encara que anem contra el que predica la tele, ni ha de ser tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.

Si es posen en pràctica aquests punts, des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen creixent.

Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se i responsabilitzar-se d’uns nadons fins que puguen ser autònoms, responsables d’ells mateixos i independents en la vida.


Eduard Hervàs

Psicòleg

 

Setembre de 2009

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres