EDUCAR EN FAMILIA

Em comenten responsables de Guarderies/Escoles Infantils que estan alarmades per la manera en què algunes mares estan aprenent a relacionar-se amb els seus bebés. I viceversa, com els/les bebés aprenen a relacionar-se amb elles. Arriben a plantejar la necessitat que en el temps de l’embaràs, especialment en les classes de preparació al part, les comares els expliquen que, a més de com és de meravellós tindre un fill i com cal fer perquè isca de la millor manera possible, el part és també l’inici d’una sèrie de preocupacions i problemes per al pare i la mare.

Els/les bebés ploren, es taquen, es desperten a la nit, cal donar-los el pit o el biberó, després les farinetes i després cal aconseguir que comencen a menjar menges de majors. I tenen febra, vomite

Una família és el lloc on un animalet indefens arriba, a poc a poc i any rera any, a ser una persona que pensa, parla, estima, forma un família... No cal ni dir que l’animalet humà no arribaria a ser res si no se l’arropira, alletara, abrigara, netejara, ensenyara a caminar, a parlar, a controlar-se, a viure. Qualsevol cadell de qualsevol espècie és capaç de valdre’s per si mateix. Encara que siga com el canguret, que ha d’estar mesos a la bossa marsupial de sa mare, però que xicotet com un cigronet és capaç d’anar pujant per tota la panxa, entrar-se’n a la bossa i posar-se a prop del mugró per anar bevent la llet.

L’humanet –el cadell humà- ha d’aprendre a ser persona, a poc a poc, amb l’ajuda, la guia, el recolzament constant d’una sèrie de persones que estan al seu voltant, i al que anomenem