Una família és el lloc on un animalet indefens arriba, a poc a poc i any rera any, a ser una persona que pensa, parla, estima, forma un família... No cal ni dir que l’animalet humà no arribaria a ser res si no se l’arropira, alletara, abrigara, netejara, ensenyara a caminar, a parlar, a controlar-se, a viure. Qualsevol cadell de qualsevol espècie és capaç de valdre’s per si mateix. Encara que siga com el canguret, que ha d’estar mesos a la bossa marsupial de sa mare, però que xicotet com un cigronet és capaç d’anar pujant per tota la panxa, entrar-se’n a la bossa i posar-se a prop del mugró per anar bevent la llet.
L’humanet –el cadell humà- ha d’aprendre a ser persona, a poc a poc, amb l’ajuda, la guia, el recolzament constant d’una sèrie de persones que estan al seu voltant, i al que anomenem “la família”. No tant perquè siguen de la mateixa “sang” com perquè són del mateix viure i conviure, com es pot comprovar en els fills adoptats. Fins i tot es semblen als pares adoptius en el parar, en el parlar, en els gestos i, evidentment, en la manera de viure i entendre el món i la vida.
La família és el lloc on els humans arribem a ser persones, siga una família patriarcal mediterrània –on convivien diferents generacions compartint la casa, les terres, el treball la quotidianeitat i l’autoritat d’un pare o una iaia-, o una família monoparental –on els fills viuen només amb la mare o el pare per separació o divorci, mort o simplement perquè la mare no formà parella amb el pare. Cada model de família té les seues característiques pròpies, però tots els models de família poden produir –i de fet produeixen- persones humanes adaptades a la societat.
Una de les experiències més curioses per als xiquets xicotets és comprovar com en altres famílies –en altres cases- les coses no es fan de la mateixa manera que en la seua. Per exemple, no és tan important menjar tots junts, o es menja a la cuina de qualsevol manera, o es para una taula d’allò més ben posada en cada menjada; potser hi haja un ambient cridaner, on tots parlen i riuen, s’escolten o es tallen quan els ve bé, o potser siga una casa on només es parla quan es té alguna cosa important que comunicar; on es nota que tots estan pendents de tots o, pel contrari, cadascú va a la seua. Les xiquetes i els xiquets menuts, que pensaven que viure era allò que es feia a sa casa, com es feia a sa casa i amb les regles que es tenien a sa casa, s’adonen que a les altres cases hi ha altres regles diferents a les de la seua família. I que aquella família funciona de diferent manera a la seua i que no passa res.
Cada família té un sistema propi i diferent, que ha anat elaborant-se a poc a poc des de molt abans que els nuvis –futurs pare i mare- es van casar i/o començaren a viure junts. Perquè cadascú d’ells duia al seu cap una estructura de família de sa casa, un sistema que havia anat fent-se des que els seus pares –els iaios dels que seran els seus fills- es van casar, i que havia estat fet a la base de la idea de família que cadascú d’ells duia de les seues famílies respectives. Per a cada persona el concepte de pare o mare està basat, per a bé o per a mal, en el que ha conegut i ha viscut al si de la seua família des que va nàixer. Les regles de joc d’eixa família – qui mana, quan es menja, quan es pot parlar, què es pot i no es pot dir, què és divertir-se, a què se té dret, en què se gasten els diners...- conformen la idea del que per a ell o ella és la família, i a l’hora de formar la seua és el que posen damunt la taula. I de seguida s’estranyen que per a ella –o ell- les coses no siguen com són per a ell –o ella-.
Quan comencen a conviure en parella s’adonen que ni les paraules ni els conceptes que els pareixien tan clars i ferms ho són realment. I és en els xicotets detalls on més poden xocar al principi: la finestra oberta o tancada, el pestell passat al bany o no, alçar-se prompte o tard els diumenges, anar a dinar dissabtes a casa d’ell o d’ella... I serà quan tinguen fills i hagen de posar en marxa altres papers del teatre familiar quan s’adonaran que tenen més idees diferents sobre com funciona una família i, per exemple, què és ser pare i ser mare, qui s’alça per la nit o qui canvia els bolquers, de què es fa càrrec cadascú, qui es responsabilitza de dir-li l’hora de tornar a casa, qui mana callar o qui parla...
En qualsevol família es contraposen dues maneres de veure el món i la vida, abonades per anys i anys d’història i conreades amb gojos, llàgrimes, guanys i decepcions. D’això no es pot fugir, però es pot saber que hi ha les diferències, acceptar-les i provar a inventar un sistema familiar diferent al d’ell i al d’ella. Perquè cal tindre en compte que, si les coses es fan com a la família d’ell o d’ella simplement, sempre hi haurà un que guanye i l’altre que perda. I hem de saber que quan algú perd després s’ha de venjar, encara que no vulga... El que cal és parlar-ho tot i prendre decisions compartides, negociant, arribant a acords i no acceptant les imposicions d’ella o d’ell sense dir ni mut encara que parega que això és el que toca “perquè el/la vull molt”.
Els fills aprendran les regles familiars que viuen a casa, però es bo que vagen coneixent que hi ha altres formes d’entendre el món i la família. Sabent, és clar, que a casa manen el pare i la mare, que són els responsables de la seua educació. Perquè a les famílies els responsables màxims són el pare i la mare, i són els qui manen i han de prendre les decisions. Poden demanar opinions, cal debatre i consensuar, però la paraula final és del pare i de la mare, que hauran de tindre clar què és el que volen per als fills en la vida, quin és el seu objectiu educatiu.
La família ha d’educar els seus fills per tal que visquen enmig de la societat i puguen valdre’s autònomament. L’autonomia és l’objectiu final de l’educació, la concreció pràctica i real del creixement de les persones; una autonomia que s’ha de complementar amb un sentiment viscut de ser part d’una família que ha anat formant-se a poc a poc al llarg de la història. Estar preparats per a viure enmig la societat vol dir tindre els elements necessaris per suportar l’allau de missatges tant contradictoris que ara mateix cau sobre totes les famílies i totes les persones. Cal ser autònoms per poder decidir en cada moment què fer i com actuar, sense sentir-se obligats a actuar perquè ho mane la televisió o "ho duga el temps".
El problema del consumisme actual, que provoca les compres exagerades i compulsives -molt més exagerades i problemàtiques en els jóvens que en els adults-; el creure’s que es té dret a tot sense cap obligació ni responsabilitat; la pèrdua i manca de control del temps i de les activitats d’oci; el desgavell en l’alimentació que provoca trastorns greus d’anorèxia, bulímia, fartades o dejunis sense mida per intentar aconseguir uns esquemes corporals impossibles; la manca de projectes de futur dels infants i jóvens...Són només exemples de les qüestions que s’han de resoldre des de la família i amb la família, escorcollant en la seua història i aprofitant tota la força de canvi que segurament trobarem, amb la cohesió i la seguretat necessària que dóna sentir-se membre d’aquest grup social bàsic i imprescindible per a la vida personal i social.
Perquè la família és el lloc on els cadells humans -animalets peladets i indefensos- arriben a ser i segueixen sent persones humanes.
Eduard Hervàs
Psicòleg de família
