UNES NOTES SOBRE L'ADOPCIÓ

Famílies adoptants

L'adopció planteja temes d'interés des de la perspectiva psicològica, tant en allò que es refereix a la prevenció com a la intervenció.

Abans de res cal dir que no existeix cap "síndrome del xiquet adoptat". En una família adoptant es trobaran dificultats semblants a els que es poden trobar en altres famílies. Si de cas, hi ha algunes característiques que cal analitzar més espai. La proporció de famílies amb xiquets/es adoptats que consulten els especialistes en psicologia infantil és lleugerament superior a la de la població en general. La qual cosa no vol dir que hi haja mes trastorns psicopatològics en aquests xiquets, sinó que té a veure amb el major grau d'ansietat dels pares pel desenvolupament del fill/a i la preocupació per si exerciran correctament el seu paper de pares.

Els pares adoptants estan també exposats a determinats factors que poden augmentar la seua vulnerabilitat psicològica. Poden estar influïts per la manera en que han viscut l'absència involuntària de fills, per la manca de referències de l'experiència de l'adopció, per veure's sotmesos a processos de selecció i observació on es poden trobar contínuament jutjats, per tindre més edat que la majoria dels pares de fills semblants, o per les actituds de les seues famílies d'origen front a aquella adopció concreta.

Poden tindre també por a alguna herència patològica del fill/a, a la qual atribuesquen la problemàtica del seu desenvolupament i comportament. Aquesta por és paral·lela a la que pot haver en qualsevol família en relació a la família del pare o de la mare, a la que l'altre cónjuge pot atribuir-li defectes o problemàtiques presents al fill.

Preocupacions especials

Hi ha dos temes que preocupen els pares i que, segons com es resolguen, poden facilitar o complicar la vida de la família adoptant: La revelació sobre l'adopció i la demanda d'Informació sobre els orígens.

• La revelació: Els xiquets han de saber, des del principi i a la mida de les seues possibilitats de coneixements i acceptació, que són adoptats. En les famílies que accedeixen a l'adopció internacional -Xina, Colòmbia , Rússia...- és més fàcil, ja que els fills solen tindre algunes característiques ètniques que els fan "diferents", venen ja amb 2 o 3 anys d'edat i hi ha l'experiència del viatge i la relació amb d'altres famílies adoptants. En xiquets que han estat adoptats només nàixer és més fàcil trobar aquest problema, especialment en Adopció Nacional, ja que se'ls pot amagar la realitat de l'adopció. El fet que els xiquets vagen creixent envoltats d'un secret que tot el món sap excepte ells, i que els pertoca com a una cosa que pertany a la seua vida i a la seua intimitat, dificulta les relacions familiars i el seu desenvolupament personal. A més, la revelació és fàcil que la facen persones diferents a la família i, en moltes ocasions, d'una manera poc agradable i convenient. Tot aquest conjunt de situacions poden provocar fàcilment una primera resposta del fill/a de desconfiança front als pares.
• La demanda d'informació sobre els orígens. En una gran majoria de casos, arriba un moment que els fills adoptats volen tindre informació sobre la seua família biològica. Açò pot ser entés negativament per la família adoptant, quan és un fet normal i lògic. Encara que el fill adoptat coneix, accepta i vol als seus pares adoptius com els seus pares rels, necessita completar la informació real sobre la seua vida, sense que açò haja de qüestionar les relacions amb els seus pares adoptius. La por que aquesta situació provoca en alguns pares, que pensen que si coneixen els pares biològics potser els abandonen a ells, pot dificultar la relació paterno-filial, sobre tot en l'adolescència i accentuar més encara la sobreprotecció.

Prevenció Familiar

Quant a la intervenció preventiva o terapèutica, cal tenir en compte:

• És necessari ajudar a que els pares elaboren, a nivell individual i en parella, els aspectes relatius a l'adopció, en relació a les seues creences, les pors, etc. Per això s'ha de propiciar que isquen al diàleg tots els temes relatius al passat, present i futur dels seus fills adoptats: revelació de l'adopció, acceptació de les famílies d'origen dels pares, imposició de límits, premis i càstigs, demandes d'informació sobre les famílies biològiques, etc.
• Presentar el fill/a en societat i facilitar-li relacions socials amb xiquets i xiquetes de la seua edat, així com relacionar-se els pares amb pares de fills d'aquestes edats. El fet que els pares adoptants siguen majors pot provocar que en principi hi haja un buit de relacions amb altres xiquets de l'edat.
• Cal intervindre per a previndre i canviar les actituds de sobreprotecció exagerada, que poden provocar xiquets i xiquets amb problemes d'adaptació i conductes disruptives.
• S'ha de tenir en compte la necessitat d'un període d'adaptació als nous pares i germans -si els hi ha- i a les famílies d'origen, encara que són xiquets i xiquets que han estat preparats per a l'adopció i el desig d'una família els fa ser molt adaptables.
• En xiquetes o xiquets majors, cal pensar en la possibilitat que hagen sofert abandó o maltractaments en les famílies biològiques, per la qual cosa podria existir una alteració global de la personalitat, que caldria tractar específicament. Poden ser xiquets/es que desafien l'entorn amb actituds i conductes agressives i antisocials, per descobrir si, amb tot i açò, els nous pares els volen, mentre estan provocant que se'ls rebutge.

LLEGIR DES DE LA FAMÍLIA

Per a començar a parlar de la LECTURA, en relació amb les vostres XIQUETES i XIQUETS (filles, fills, nebodes, néts, coneguts…) partirem d'una idea bàsica molt important:

Cal tindre en compte que és necessari LLEGIR (TAMBÉ i ESPECIALMENT) fora de l'escola, en la quotidiana quotidianitat de cada dia i en totes les situacions.

Llegir és necessari perquè un individu es moga en la societat, per a créixer com a persona i per a posar en marxa el cervell. I l'entorn familiar és un dels factors més importants a l'hora d'iniciar als menors en l'aprenentatge de la lectura i per a consolidar aquest aprenentatge. És per açò que els pares, les mares, els parents i amics han de contribuir a proporcionar un ambient que estimule la lectura dels menors.

CINC GRANS CONSELLS

Tenint en compte que per poc de temps que tinguem per a estar amb ells sempre hi ha situacions d'interrelació i intercanvi, vos propose en principi cinc grans consells:

• PARLEU-LOS, DES QUE NAIXEN. Com més paraules escolten més paraules coneixeran, més paraules podran entendre i utilitzar en la seua conversació diària. En enriquir el llenguatge s'enriqueix també el pensament.

• ESCOLTEU-LOS. Com més se'ls escolte i s'aprecie el que diuen, millor podran desenvolupar patrons de llenguatge apropiats i se sentiran importants per comunicar el que senten, pensen o volen

• QUE US VEGEN LLEGIR CADA DIA. Cada vegada que ho feu esteu desenvolupant el seu estima pels llibres i per la lectura.

• CONTEU-LOS O LLEGIU-LOS HISTÒRIES, CONTES O POESIES, CADA DIA Amb això els esteu familiaritzant amb un llenguatge més elaborat, que és l'instrument idoni per al seu desenvolupament intel·lectual.

• AJUDEU-LOS A AUGMENTAR EL SEU VOCABULARI. Estimuleu-los perquè facen preguntes sobretot el que els rodeja. Amb dos condicions: que vos comprometeu a contestar-les totes en un llenguatge que puguen entendre i que els deixeu clar que totes les preguntes són bones i per preguntar mai faran el ridícul.

EN LES SITUACIONS QUOTIDIANES

Tingueu la televisió apagada i enceneu-la per a veure un programa concret. Que el normal siga tindre-la a casa apagada. La televisió, a més de distraure l'atenció impedeix qualsevol altra activitat. A més, s'aprén a percebre la realitat com una cosa canviant que no necessita cap esforç per a ser percebut i que dificulta l'aprenentatge de la lectura. Perquè per a llegir cal desxifrar amb un cert esforç allò que està quiet en un paper.

Des que són xicotets, mireu amb ell llibres de dibuixos i conteu-los històries. Estigueu atents al que en cada època els interessa per a proporcionar-los històries i llibres que en parlen. Hi ha llibres sobre totes les coses.

Quan comencen a llegir, ajudeu-los a triar llibres del seu interés. Podeu demanar informació i consell als seus mestres, als llibrers en les llibreries o als bibliotecaris en les biblioteques.

Que vos vegen disfrutar d'un llibre, revista o periòdic. Comenteu-los de què va, què vos ha paregut la lectura i inviteu-los a participar d'ella.

Després que miren o lligen un llibre parleu sobre ell. Que es donen compte que per a vosaltres els llibres són important, com ho poden ser per a ells.

Visiteu sovint amb ells la Biblioteca o una Llibreria. Expliqueu-los com i d'on poden agafar els llibres, i on han de deixar-los. Doneu-los temps perquè els miren, els repassen i els lligen, encara que no sàpien encara totes les lletres.

Llegiu amb ells almenys quinze minuts al dia, tots els dies. El mateix llibre, periòdic o revista o cada u el seu. I valoreu estos moments com a vertaders actes de comunicació i de diversió, mai com una obligació odiosa.

Reciteu-los poesies infantils i ajudeu-los que les aprenguen. Açò exercitarà la seua memòria a més d'afavorir que troben el ritme a la literatura i a la vida. Podeu, també, fer xicotetes rimes entre tots.

Aprofiteu el moment en què es giten per a contar-los o llegir-los contes i històries Més tard, que siguen ells els que les lligen i així s'acostumaren a llegir uns minuts cada nit.

JUGAR, VIURE I LLEGIR: ACTIVITATS CONCRETES EN EL DIA A DIA

Conta'ls contes i històries o llig-se'ls. Els contes comptades o llegides i oïdes són el primer contacte del xiquet i la xiqueta amb el món de les narracions i dels llibres. Quan contes o lliges un conte crees un món de fantasia que estimula la seua imaginació. A banda de divertir serveixen per a introduir-los un vocabulari nou, utilitzar noves expressions del llenguatge, aprendre a escoltar, a atendre, a llegir.

Les històries que poden veure's en la televisió no substitueixen de cap manera a què tu els pots contar. La comunicació personal enriqueix i dóna vida a la narració. Les paraules escoltades o llegides no van associades directament a cap imatge, per la qual cosa provoquen un desenvolupament lliure de la imaginació.

Mostra'ls diverses formes de literatura a través dels escrits: els contes, la poesia; la narració periodística, les instruccions dels joguets o dels electrodomèstics, les receptes de cuina, etc. Tot el que és llegible acosta a la lectura.

Responsabilitza-li d'un calendari de la família on haja de registrar i mantindre al dia els esdeveniments familiars: festes, aniversaris, aniversari, viatges, excursions,...

Dóna'ls l'oportunitat d'escriure en l'ordinador. Potser comence per posar els vostres noms o per copiar frases del seu llibre preferit.

Deixeu-vos notes a casa. Tant sobre el que cal fer, com vos Sentís o el que vos voleu, amb lletres, dibuixos o pictogrames.

Dis-los que busquen fotos que els agraden en revistes velles. Que les retallen i posen títols a cada una. Que retallen paraules de titulars de periòdic o anuncis publicitaris i les apegue en una llibreta i facen dibuixos en relació amb eixes paraules

Quan estigues llegint, omet una paraula de tant en tant i planteja un joc: demana'ls que diguen la paraula que falta i que encaixe amb el significat de la frase.

Escriu paraules en fitxes i demana-li que les associe amb dibuixos o amb objectes a casa. Escriu diverses lletres en fitxes i demana al teu fill/a que forme paraules

Mentre prepares el menjar, demana'ls que t'ajuden llegint parts de la recepta o confeccionant un menú especial de festa.

Retalla tires còmiques del periòdic i demana'ls que col·loquen les vinyetes en l'orde correcte i que et conten la història.

Pregunta'ls quines paraules voldrien aprendre. Escriu-les en fitxes i fes que les col·loquen per orde alfabètic o per temes en una caixa especialment preparada per a això.

Busca moments per a cantar-los cançons de bressol o cançons. Demana'ls que et canten les seues cançons infantils preferides i que t'ensenyen les que aprenen en l'escola. Quan aneu en el cotxe serà un bon moment per a cantar junts.

Abans que la família emprenga un viatge, fes que els teus fills col·laboren amb els preparatius escrivint una llista de coses que cal portar, llegint el mapa de la carretera,...

Jocs amb les històries: Llig-los un conte i demana'ls que inventen un nou títol. O llig-los part del conte però omet el final i que ells l'inventen. O els contes el final i que ells inventen un principi.

Pregunta'ls sobre la part que prefereixen del llibre o conte que acaba de llegir i comenteu-la. Aprofiteu per a parlar sobre els valors que subjauen: amistat, amor, naturalesa, vida, justícia, etc. Però sense que parega una lliçó de l'escola, com una conversació entre dos persones que es volen.

Fes-los preguntes sobre el "perquè” de les coses, no sols sobre els contes que lligen, sinó també sobre els incidents quotidians de la casa, de l'escola, del barri o del que ix en les notícies de la televisió.

Utilitza el periòdic com un llibre de text de lectura. Demana'ls que localitzen determinats articles en distintes seccions del periòdic. O que troben en la programació de la televisió el seu programa favorit.

Quan aneu a comprar al supermercat, que t'ajuden a fer la llista de la compra, i a comprovar després que aneu comprant-ho tot.

Quan rebeu cartes d'amics o familiars, que els vostres fills i filles llisquen les parts que els puguen interessar, s'encarreguen també de contestar algunes paraules.

Quan aneu a la casa dels iaios aprofiteu perquè els conten històries antigues de la família, contes i cançons tradicionals. Que traguen les fotos antigues i les comenteu entre tots.

En passejar o desplaçar-vos pel carrer, llegiu junts els cartells de les botigues, els noms dels carrers, els anuncis publicitaris, etc.

ADOLESCENTS: PREGUNTES I RESPOSTES, PER COMENÇAR

Qui són adolescents?

Ni xiquets ni adults al mig d'una no res confús i ambigu. L'edat d'inici estaria al voltant de 9-12 anys, variant segons el xiquet i el sexe. I sol durar al voltant de 10 anys, també en funció de en quina societat es trobe. Per exemple en algunes tribus, el pas de la infantesa a l'adult es fa de cop, no hi ha un període entés com d'adolescència.

Els adolescents són conflictius?

Tal vegada sí, però el que també és de veres és que estudis molt recents contradiuen la idea de que la tensió i el malestar psíquic siguen una part normal i necessària de l'adolescència. No tindria que ser que els adolescents, pel fet de ser adolescents, siguen conflictius. Els adolescents que travessen per conflictes seriosos i crisis d'identitat, necessiten ajuda per estos problemes, no per passar per un període de creixement determinat. Com a període de creixement és diferent a un altre.

Adolescents, rebels o amics?

Es un poc com una caricatura de l'adolescència un grup d'amics inconformistes i que es rebel·len contra quasi tot.

L'adolescent, que ja no és un xiquet ni una xiqueta, va formant-se a poc a poc en allò que al final serà un adult, amb una identitat pròpia i formada i la necessària autonomia personal. Per arribar a açò, els joves comencen a pensar en criteris propis, a assajar conductes diferents i a voler fer-les valdre davant la família. Els pares i mares comencen a tenir por de l'ànsia de llibertat d'aquestos fills i filles, de les seues discrepàncies, dels enfrontaments quasi diaris, de l'oposició sistemàtica.

No són uns xiquets però els pares segueixen estant preocupats per ells com abans, quan eren uns xiquets. L'obediència que el fill tenia quan era xiquet ara és impossible i li resulta a ell mateix molesta i insuportable. La xiqueta a la que li agradava anar amb els pares ara vol anar amb la quadrilla. I els pares poden no entendre-ho a la primera, perquè és difícil per a les mares i pares adonar-se'n que les filles i fills es fan majors.

I d'ací que comencen les disputes familiars, on l'adolescent estirarà cap a fora i la família cap a dins. Ell, volent defendre el que pensa que són els seus drets i els pares volent imposar la seua autoritat.

Es negativa esta rebel·lia dels adolescents?

Caldria preguntar-se abans que quines persones volem que siguen els nostres fills d'adults: unes persones que diguen sí a tot, que no sàpiguen defendre els seus interessos, que siguen sumissis en les seues relacions inter-personals, o uns adults que sàpiguen defendre les seues opinions i que diguen el que volen i senten i intenten aconseguir allò que volen? Les mares i pares estem ajudant als nostres fills a créixer, i créixer vol dir fer-se persones adultes.

Es per això que si els adolescents estan aprenent a ser adults, és normal que vagen assajant conductes d'adult, d'autonomia i d'independència, en una actitud allunyada del conformisme. Seran inconformistes i rebels i aniran aprenent a ser majors.

Un jove incapaç de donar la cara davant de ningú, de defendre allò que pensa, de fer valdre els seus drets, suposa un problema més greu que un jove inconformista i rebel. Els pares hem de saber discernir entre aquelles conductes de cabussaria infantil a aquelles altres d'inconformisme adolescent. I les seues actituds agressives, insolents i descarades no hauríem de prendre-les com ofenses imperdonables, sinó com errors en el seu sistema d'aprendre a ser adults en llibertat.

De vegades els pares prenen mal aquestes actituds, perquè també de vegades els seus fills i filles adolescents els fan veure les contradiccions entre el que els mateixos pares diuen que cal fer i el que ells fan. Perquè en aquestes edats també són idealistes i desinteressats, essent un bon moment per iniciar activitats solidaries, d'ajuda o recolzament a activitats socials.

I quan s'allunyen dels pares, s'acosten als amics...?

L'adolescent té una necessitat de comunicació, de relació amb personetes semblants a ells, que estiguen en un moment del seu creixement semblant. I d'ací que s'ajunte en quadrilles d'amigues i amics. En aquestes quadrilles inicia l'aprenentatge d'un contacte interpersonal més madur que el que tenia abans amb els amiguets de l'escola. Necessita un calor afectiu, intimitat i profunditat en les relacions, i va aprenent en que tan important és donar afecte com rebre'n.

I a la família no es pot trobar açò?

En la família pot trobar amor, seguretat, confiança... però dels seus pares i germans. No d'unes persones amb les qui ell ha triat anar i estar.

Moltes vegades les mares i pares tenen gelosia dels amics dels fills. "A ells els ho conta tot i a mi no". "Prefereix anar amb els seus amics que amb nosaltres" 0 "jo soc amiga de la meua filla". Cal pensar que ser pare o mare no és el mateix que ser amic: Els pares i mares no han de ser amics dels seus fills.Un amic o amiga és algú al qui hem triat i un pare o mare no es pot triar sinó que ens ve imposat, i no podem deixar-los quan ens enfadem amb ells. Els pares i mares han d'intentar ser això, bons pares i mares, amb tot el que això significa.

Com podrien definir-se eixes relacions d'amistat dels adolescents?

L'amistat de l'adolescent sol ser selectiva i exclusiva, desinteressada i no calculada. Els agrada estar junts, els agrada compartir experiències i sentiments amb aquestes persones que són com ells.

Amb els seus amics i amigues l'adolescent arriba a conèixer-se a si mateix. La situació de l'amic o amiga li explica la seua pròpia situació i l'ajuda a modificar-la.

També busquen i troben seguretat i recolzament en l'amistat, podent expressar el que pensen i el que senten sense por a ser rebutjats o apartat per això.

Hi ha qui entén eixa amistat de l'adolescent com un succedani de l'amor, o com una forma d'aprendre l'amor d parella. En ocasions, sense que hi haja relacions de parella, solen aparèixer situacions de gelosia entre amics i amigues. Hem de pensar que en aquestes edats s'està aprenent tot, i també les relacions entre els sexes.

L'adolescent va deixant de ser un xiquet?

Si, i per això que allò més important és que des de la família, d'on ve i amb qui està, i amb uns amics que va triant-se, l'adolescent va aprenent a ser major. I els pares els hem de facilitar aquest creixement, perquè és la nostra responsabilitat.

I això a voltes costa, perquè si els fills es fan majors els pares se n'adonen que ells mateixos van fent-se més majors també.

JOGUETS, SEMPRE JOGUETS

Molt abans que entre el mes de desembre, les necessàries i acurades campanyes publicitàries de tantes firmes comercials han tornat a recordar als xiquets i les xiquetes any darere any que vindran els Reis, el Pare Nadal, Santa Claus, el pare, la mare, les ties, els iaios o les amistats failiars. I que tots vindran ben carregats de regals de tot tipus, especialment joguets. Per fer memòria utilitzen els catàlegs comercials enviats a les cases - best-sellers infantils d’estes dates i de tot l’any, que podrien servir per iniciar els menuts en la lectura- i utilitzen la televisió -meravellosa caixa luminosa de tantes meravelles consumistes- que llança els seus missatges directament al fons del cervell dels menuts i dels majors.

Per això, com van complint-se els ritmes anuals i ara ja és el moment que és, no podem defugir d’enfrontar-nos amb l’experiència real de triar i encomanar els joguets de Nadal i/o Reis. I per no errar-ho massa i que ens isca de la millor manera possible, haurem de fer un esforç i posar-nos en el lloc dels menuts per tal de pensar què senten, com són, com pensen, què somien, amb quins objectes jugaran més i millor.

Caldrà que els observem i parlem amb elles i amb ells, però també que hauriem d’aprofitar l’oportunitat per escorcollar els nostres records de quan encara teníem pocs anys i sabíem per experiència pròpia de jocs i de joguets. I gastàvem el temps en créixer i aprendre a créixer amb tots i tot el que teníem al voltant.

ELS JOGUETS...

Haurem d’assegurar-nos que els joguets que triem siguen segurs i que potencien la seua creativitat; que no els facen ser més sexistes del que ja són per les mil influències socio-televisives; que els ajuden a reconéixer i expressar les emocions. Que siguen uns joguets senzills i servisquen per a jugar perquè, si no, no seran joguets encara que isquen als catàlegs, s’anuncien a les televisions i estiguen exposats a les grans superfícies comercials.

I per encertar-ho més, cal que, abans de demanar-los als Reis o al Pare Nadal, les xiquetes i els xiquets els miren i els palpen perquè els entren per les mans a més d’entrar-los pels oïts i pels ulls. Cal traure’ls de les caixes als magatzems o provar-los a les ludoteques perquè puguen adonar-se de les seues limitacions abans de fer-se falses il·lusions de jugar i que no es jugue.

Hauríem de procurar que regalar joguets no siga només una forma de quedar bé amb els familiars i els amics o que es note que som els més esplèndids de tots. Volent quedar molt bé amb molts joguets o joguets molt cars potser l’única cosa que aconseguirem serà fomentar el desficaci i, atabalar-los amb massa coses fins que els ofeguem fins i tot les ganes i possibilitats de jugar. Tindre més joguets no vol dir jugar més.

LES COSES, ELS JOCS I EL TEMPS...

I quan més coses tinguen més en voldran i més fàcilment es frustraran quan no tinguen tot el que demanen. I la frustració constant que sofreixen molts dels xiquets, adolescents i jóvens actuals acaba en agressivitat i violència, allò que després es pateix a la família, a l’escola i l’institut o als carrers de les ciutats.

Per cert, si som capaços de recordar un poc en els nostres dies d’infantesa, veurem com també, a més de joguets, caldrà que els proporcionem als fills, filles, néts, nebodes o fillols llocs i espais n estar a gust i jugar i companys de joc amb qui fer-ho. Endevinalles, contes, tonadetes i cançons, balls, carreres, arbres per a pujar, ninetes i casetes per a retallar, pedretes per col·locar. Samboris per botar, boletes per encauar, cordes per a botar o llibres per llegir o escoltar com algú els llig.

I, també, fixem-nos que necessitaran temps, molt de temps lliure per aprendre a compartimentarlo, compartir-lo, administrar-lo i distribuir-lo. Temps d’ells i per a ells i temps nostre -dels adults que tenen més a prop-, també per a ells.

SER MÚSICS PROFESSIONALS O APRENDRE A ESTIMAR LA MÚSICA

No cap dubte que l’educació musical juga un paper fonamental en la formació integral de l’individu, ampliant la seua percepció general, visual i auditiva, afavorint l’aprenentatge i la vivència de les emocions, el desenvolupament físic i la capacitat creadora. Per això ha estat un gran encert introduir la música a l’escola, acostant el fet musical a totes les xiquetes i xiquets, amb l’objectiu de desenvolupar les seues capacitats, els seus coneixements, hàbits i habilitats, permetent-los que tinguen una valoració del món musical a partir de l’experiència directa. Amb el cant, els ritmes, l’expressió corporal, la creació, l’apreciació i l’anàlisi d’obres musicals o l’execució d’instruments senzills de fàcil maneig que els possibilita fer música d’una manera viva i creadora.

Però no és de la música a l’educació infantil, primària o secundària del que volia parlar ara mateix, sinó de l’altra vessant de l’educació musical, que és l’ensenyament/aprenentatge d’un instrument, allò que ací a les nostres comarques s’ha fet des de sempre a les escoles d’educands de les bandes. Els xiquets es posaven a la cua per dir la lliçó de solfa i aprenien a tocar la trompeta, el clarinet o la caixa d’algun dels músics que tocaven en la banda, en un aprenentatge molt directe, potser "tècnicament inadequat" o "poc pedagògic" però en un contacte personal del mestre i l’alumne. I amb un objectiu que estava ben clar: aprendre a tocar l’instrument per entrar en la banda, objectiu que acabava complint-se.

Ara mateix el professorat està tècnicament més preparat, té títol d’algun conservatori i es dedica professionalment o semi-professionalment a la musica. Però en moltes ocasions està molt lluny de facilitar aquell contacte mestre-alumne directe, positiu i facilitador de l’aprenentatge, perdent també la visió global o l’objectiu final de l’aprenentatge de la música i de l’inici del contacte amb un instrument.

Quan un xiquet o xiqueta de 8, 9 o 10 anys comença a anar a l’escola d’educands -ara escola de música- té un interés en començar a aprendre a tocar un instrument -o potser el tinga son pare o sa mare, que tampoc és un mal principi-. En aquesta societat que ens toca viure, qualsevol alternativa a l’ocupació consumista del temps s’ha de veure com a positiva, i l’aprenentatge de la música ho és. Trobar temps per començar amb la música potser ja siga un èxit personal, familiar i social.

L’objectiu inicial hauria de ser introduir l’alumne/a en el llenguatge musical, en la tècnica de l’instrument i en el gust d’escoltar, tocar i fer música a soles i en companyia... Però ara mateix, a les escoles de música i als primers nivells dels conservatoris -que seria el mateix- fa la impressió que tenen com a objectiu formar músics professionals... Sense pensar que la gran majoria d’alumnes/educands no van a ser mai de la vida músics professionals, a Déu gràcies.

Aquest objectiu ocult de formar futurs músics professionals, que no està formulat en cap de lloc com a tal, complica en gran mida els primers estadis de l’aprenentatge. La motivació fonamental, que hauria de ser passar-ho bé aprenent música i aprenent a tocar un instrument, és soterrada moltes vegades amb exigències pedagògicament impossibles. Perquè si és important aprovar cursos i cursos de música-LOGSE, més important és trobar-li el gust i tindre la necessitat de tocar.

Qualsevol xiqueta o xiquet que està començant a tocar sol o en una orquestra no ha de tindre en el seu cap si es tornarà professional, ni tampoc els seus mestres a l’escola de música. Haurien de facilitar-li que aprenga a expressar-se per mitjà de la música i li haurien de facilitar els moments i les possibilitats de fer-ho tota la vida. Si ve el cas i va triant-ho a poc a poc i en el seu moment, algun aficionat potser es plantege llançar-se als estudis i al món de la música professional, com podrà decidir entrar en una facultat de medicina o en un cicle formatiu d’electrònica. Però si ha tingut un bon aprenentatge, la relació amb el seu instrument, el desig i les ganes de tocar sol, a l’orquestra, a la banda o a la xaranga no l’haurà abandonat en tota la seua vida.

És per això que els mestres de les escoles d’educands -o ara escoles de música- haurien d’aconseguir que l’afició dels menuts per l’instrument i per la música anara augmentant a poc a poc, reforçant-los positivament els xicotets guanys que van tenint i no desanimar-los progressivament, com alguns fan amb l’excusa que ser músic és molt dur.

Ser músic professional pot ser dur, però el camí per aprendre a estimar la música i l’instrument ha de ser agradable, facilitant activitats que estimulen el seu interés, començant a tocar músiques senzilles i potser conegudes i divertides, a soles i en grup, sense exigir virtuosisme ni perfeccionisme, sinó correcció i satisfacció personal.

Així, a poc a poc, aniran fent-se músics que tindran tota la seua vida la música í l’instrument com aliats per al seu creixement personal i no músics frustrats perduts en el camí de la perfecció que no saben ni on deixaren l’instrument aquell dia que es van decebre per no poder o no voler ser ni professionals d’açò ni els millors del món.

INTERACCIONS, POSITIVES I NEGATIVES, ENTRE LA FAMILIA I L'ESCOLA

Després de veure massa casos concrets, estic convençut que en lloc de col·laborar fins un objectiu comú
(la formació de les xiquetes i xiquets , filles i fills per a uns i alumnes per als altres però,
finalment les mateixes personetes) l
a família i l’escola, massa vegades es compliquen mutuament la vida.
Quan parle de Escola, dic Formació i no Educació perquè ja s’ha explicat massa
que els responsables de l’Educació dels fills són els seus pares.

L’escola ajuda a les famílies a Formar, a Instruir en alguns temes i destreses que les famílies no saben, no poden o no tenen temps. Però es suposa que a l’estat, a l’Administració, als poders públics, també els interessa incidir –o no incidir- en alguns temes que planteja a l’escola per a que aquesta ho assumisca com a propi: Drets i deures, la Participació, Drets Humans, Principis Constitucionals i de Convivència, Respecte al Medi Ambient, Superació de Conflictes , la Pau... Fins i tot, l’escola val per a fluorar les dentetes dels menuts, o per a posar Vacunes i parlar de Sexe, Droga i Rock & Roll.

Passe a enumerar algun dels punts que l’escola i la família es compliquen entre si. Pareixerà que vaig més a favor de la família que de l’escola, però és el rol que ara tinc, estic més a la banda dels pares.

• · Hi ha famílies atabalades pels deures que se’ls mana als fills/es/alumnes i, fins i tot, han de programar els caps de setmana en relació a la quantitat de deures.
• · Ah, cal dir que l’escola també és una Guarderia, el lloc on es deixa als xiquets i xiquetes quan els pares han de treballar o han de fer la casa. Això complica l’escola però és que, legalment, també és així.
• · Quan a l’escola es conten coses que difereixen de les que es conten a casa: valors: ¿quins valors manen? ¿Els de casa, els del mestre, els del Projecte Educatiu de centre?
• · Quan a casa es conten coses diferents a les que es diuen a l’escola...
• · Quan l’escola obliga a que es trien unes determinades optatives o, fins i tot, batxillerats concrets o no-mòduls professionals específics.
• · Quan hi ha mestres que no tenen instruments per ensenyar els alumnes: tècniques psico-pedagògiques i de control de la classe...
• · Quan les famílies pensen que els mestres no fan res, entre vacances i vacances, treballen ben poques hores de ben pocs dies d’alguns mesos a l’any, i ho fan saber als fills/alumnes, que es posen en contra del professorat...
• · Quan es desqualifiquen mútuament pares, mestres i alumnes
• · Quan els mestres arriben a dir “¿no teniu pares?” si els alumnes/fills no han entés algunes coses dels deures...
• · Quan són les mares les qui relacionen família i escola, amb la qual cosa li lleven importància perquè els hòmens solen fer les coses importants a les famílies, com anar a treballar a la fàbrica o penjar algun quadre o arreglar un fusible, mentre les dones fan coses sense importància com el menjar, llavar i estendre, ... i relacionar-se amb l’escola.
• · Quan els/les mestres els tenen por a les mares/pares i es posen a la defensiva quan van a parlar-los...
• · Quan els pares i mares aprenen a que l’escola els crida quan hi ha problemes, i es posen a la defensiva...
• · Quan les famílies –les mares- que van a dur els fills menudets a l’escola i els interessa el que passa, van aprenent a deixar d’anar a parlar amb els mestres i a participar...
• · Quan les escoles es tanquen no sé si perquè no isquen o perquè no entren ... I es fan uns llocs ben tancats.

I, al final, en aquestes relacions –positives i negatives- guanya o perd, segons qui, l’escola, la família, l’alumne/a fill i filla i, al final de tot, la societat en conjunt. O una part de la Societat, perquè no sé com s’ho fan a l’ensenyament privat.

Podríem començar a descomplicar les relacions, o a inventar-ne altres, amb diàleg i cvontactes entre pares i mares, mestres i directors i directores.

 

L'ESPORT INFANTIL, COM ELEMENT EDUCATIU

En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment si és un esport d’equip.

Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.

(Ver en castellano: EDUCAR EN FAMILIA)

LA IMPORTÀNCIA DE L’ESPORT PER ALS XIQUETS I XIQUETES

És clar que l’esport d’equip els dóna als més menuts l’oportunitat de jugar en companyia, de sentir-se part d’un tot que ha d’estar ben avingut i cohesionat per poder obtindre resultats positius al marcador, encara que els resultats del marcador del camp no haurien de ser allò més important per als xiquets esportistes sinó el mateix fet de jugar. Perquè quan ens referim a l’esport infantil hauria de quedar clar que més important que guanyar és:

• Aprendre a jugar junts, experimentant directament que el que fa un repercuteix directament en el que fan i faran els companys, i viceversa: el sentiment de pertinència a un grup.
• Sentir-se necessari per a l’equip i sentir com a necessaris a tots els altres, ja estiguen al terreny de joc o esperant com suplents: la valoració personal.
• Aprendre a entrenar-se, a realitzar unes activitats -físiques o no- que pareix que no tinguen que veure amb jugar partits, però que són fonamentals per a poder jugar: la planificació i la constància.
• Saber que hi ha unes regles, més o menys arbitràries, que són les que conformen i emmarquen aquella activitat i la converteixen en esport: les normes en la vida.
• Passar-s’ho bé jugant i entrenant, però també parlant del partit i de l’entrenament, pensant i expressant com s’han sentit jugant, guanyant o perdent...: la reflexió personal i la comunicació.
• Prendre-li gust a l’activitat esportiva perquè continue practicant-la al llarg de la seua vida, siga en equip o individualment: l’educació física.

L’ESPORT PER A EDUCAR, NO EDUCAR PER A L’ESPORT

Segons estudis realitzats, les raons per les quals els xiquets abandonen la pràctica de l’esport són, entre altres el conflicte d’interessos entre les exigències de l’esport i altres activitats interessants per a ells, la inconstància pròpia de l’edat per la qual s’apassionen temporalment per una cosa i l’obliden després. Però, també, pel caràcter massa seriós de l’entrenament, pel lloc preponderant de la competició en el conjunt de l’activitat esportiva, per les relacions conflictives amb l’entrenador i per no suportar la pressió a què se’l sotmet. I allò més lamentable és que, de vegades, són els pares els qui, sense voler-ho, pressionen els fills menuts perquè hagen de guanyar i s’obliguen a ser els millors i se senten molt mal si no poden fer-ho.

Per tot açò, quan es tracta d’esport infantil, no es poden marcar com a objectius el d’educar per a l’esport ni el de fer esportistes d’elit. Sinó, al contrari cal aprofitar el que té de positiva aquesta activitat per a educar, i propiciar que els xiquets i xiquetes es formen com persones que, en un percentatge molt alt, no arribaran a ser esportistes professionals i que, com a molt, podran seguir al llarg de la vida utilitzant l’esport per a la seua distracció, afavoriment de relacions personals i manteniment d’una forma física i mental.

Les mares i els pares tenen un paper molt important en relació a la pràctica de l’esport dels seus fills i filles, com a responsables primers que són de la seua educació. Com cada activitat dels menuts, cal que els pares sàpiguen què és el que pretenen facilitant-los als seus fills l’activitat esportiva, si volen que siga un element més en la seua educació o que els complique la vida i dificulte el seu creixement com a persones.

Si després de reflexionar s’adonen que desitgen que l’esport ajude els seus fills en la seua educació física, emocional i de relacions, hauran de tractar de parlar amb ells quan guanyen i quan perden, quan els posen al primer equip i quan els tenen asseguts de suplents, quan marquen un gol o quan no els han passat el baló... I anar ensenyant-los la necessitat de guanyar per a saber perdre i perdre per a saber guanyar, i que allò més important no és ni guanyar ni perdre sinó jugar i passar-ho bé. I anar donant-los ferramentes personals perquè aprenguen a no sentir-se humiliats quan perden, erren un tir o es deixen marcar un gol; acceptar les decisions de l’àrbitre, encara que siguen injustes perquè el joc és el joc i té regles; o sentir que l’entrenador no els té tan ben considerats, o d’igual manera, que es tenen ells a ells mateixos... I no només parlar el pare o la mare sinó ajudar als menuts a què conten el que pensen i senten en aquestes ocasions, amb la qual cosa l’activitat esportiva servirà perquè aprenguen a conéixer-se ells mateixos, i expressar els seus sentiments i les seues emocions.

Tenint en compte el que he exposat abans, la pràctica de l’esport dels xiquets i xiquetes els valdrà com un element positiu en la seua formació i creixement personal, sent una part més de la seua educació, que els ajudarà a aconseguir un estil de vida saludable, una millora en la motricitat, l’aprenentatge del treball en equip i de les relacions interpersonals, l’augment de la motivació i la perseverància, etc. I, finalment, servint també com a prevenció individual i col·lectiva de molts dels problemes que en els últims anys van sorgint en arribar a l’adolescència o la joventut i que només es poden resoldre de forma satisfactòria per a la societat i les famílies abans que surten, amb l’educació quotidiana dels més menuts.

Eduard Hervàs

Psicòleg de Familia

LA FAMÍLIA, DEL PRINCIPI AL FINAL (un mínim repàs)

Una família és el lloc on un animalet indefens arriba, a poc a poc i any rera any, a ser una persona que pensa, parla, estima, forma un família... No cal ni dir que l’animalet humà no arribaria a ser res si no se l’arropira, alletara, abrigara, netejara, ensenyara a caminar, a parlar, a controlar-se, a viure. Qualsevol cadell de qualsevol espècie és capaç de valdre’s per si mateix. Encara que siga com el canguret, que ha d’estar mesos a la bossa marsupial de sa mare, però que xicotet com un cigronet és capaç d’anar pujant per tota la panxa, entrar-se’n a la bossa i posar-se a prop del mugró per anar bevent la llet.

L’humanet –el cadell humà- ha d’aprendre a ser persona, a poc a poc, amb l’ajuda, la guia, el recolzament constant d’una sèrie de persones que estan al seu voltant, i al que anomenem “la família”. No tant perquè siguen de la mateixa “sang” com perquè són del mateix viure i conviure, com es pot comprovar en els fills adoptats. Fins i tot es semblen als pares adoptius en el parar, en el parlar, en els gestos i, evidentment, en la manera de viure i entendre el món i la vida.

La família és el lloc on els humans arribem a ser persones, siga una família patriarcal mediterrània –on convivien diferents generacions compartint la casa, les terres, el treball la quotidianeitat i l’autoritat d’un pare o una iaia-, o una família monoparental –on els fills viuen només amb la mare o el pare per separació o divorci, mort o simplement perquè la mare no formà parella amb el pare. Cada model de família té les seues característiques pròpies, però tots els models de família poden produir –i de fet produeixen- persones humanes adaptades a la societat.

Una de les experiències més curioses per als xiquets xicotets és comprovar com en altres famílies –en altres cases- les coses no es fan de la mateixa manera que en la seua. Per exemple, no és tan important menjar tots junts, o es menja a la cuina de qualsevol manera, o es para una taula d’allò més ben posada en cada menjada; potser hi haja un ambient cridaner, on tots parlen i riuen, s’escolten o es tallen quan els ve bé, o potser siga una casa on només es parla quan es té alguna cosa important que comunicar; on es nota que tots estan pendents de tots o, pel contrari, cadascú va a la seua. Les xiquetes i els xiquets menuts, que pensaven que viure era allò que es feia a sa casa, com es feia a sa casa i amb les regles que es tenien a sa casa, s’adonen que a les altres cases hi ha altres regles diferents a les de la seua família. I que aquella família funciona de diferent manera a la seua i que no passa res.

Cada família té un sistema propi i diferent, que ha anat elaborant-se a poc a poc des de molt abans que els nuvis –futurs pare i mare- es van casar i/o començaren a viure junts. Perquè cadascú d’ells duia al seu cap una estructura de família de sa casa, un sistema que havia anat fent-se des que els seus pares –els iaios dels que seran els seus fills- es van casar, i que havia estat fet a la base de la idea de família que cadascú d’ells duia de les seues famílies respectives. Per a cada persona el concepte de pare o mare està basat, per a bé o per a mal, en el que ha conegut i ha viscut al si de la seua família des que va nàixer. Les regles de joc d’eixa família – qui mana, quan es menja, quan es pot parlar, què es pot i no es pot dir, què és divertir-se, a què se té dret, en què se gasten els diners...- conformen la idea del que per a ell o ella és la família, i a l’hora de formar la seua és el que posen damunt la taula. I de seguida s’estranyen que per a ella –o ell- les coses no siguen com són per a ell –o ella-.

Quan comencen a conviure en parella s’adonen que ni les paraules ni els conceptes que els pareixien tan clars i ferms ho són realment. I és en els xicotets detalls on més poden xocar al principi: la finestra oberta o tancada, el pestell passat al bany o no, alçar-se prompte o tard els diumenges, anar a dinar dissabtes a casa d’ell o d’ella... I serà quan tinguen fills i hagen de posar en marxa altres papers del teatre familiar quan s’adonaran que tenen més idees diferents sobre com funciona una família i, per exemple, què és ser pare i ser mare, qui s’alça per la nit o qui canvia els bolquers, de què es fa càrrec cadascú, qui es responsabilitza de dir-li l’hora de tornar a casa, qui mana callar o qui parla...

En qualsevol família es contraposen dues maneres de veure el món i la vida, abonades per anys i anys d’història i conreades amb gojos, llàgrimes, guanys i decepcions. D’això no es pot fugir, però es pot saber que hi ha les diferències, acceptar-les i provar a inventar un sistema familiar diferent al d’ell i al d’ella. Perquè cal tindre en compte que, si les coses es fan com a la família d’ell o d’ella simplement, sempre hi haurà un que guanye i l’altre que perda. I hem de saber que quan algú perd després s’ha de venjar, encara que no vulga... El que cal és parlar-ho tot i prendre decisions compartides, negociant, arribant a acords i no acceptant les imposicions d’ella o d’ell sense dir ni mut encara que parega que això és el que toca “perquè el/la vull molt”.

Els fills aprendran les regles familiars que viuen a casa, però es bo que vagen coneixent que hi ha altres formes d’entendre el món i la família. Sabent, és clar, que a casa manen el pare i la mare, que són els responsables de la seua educació. Perquè a les famílies els responsables màxims són el pare i la mare, i són els qui manen i han de prendre les decisions. Poden demanar opinions, cal debatre i consensuar, però la paraula final és del pare i de la mare, que hauran de tindre clar què és el que volen per als fills en la vida, quin és el seu objectiu educatiu.

La família ha d’educar els seus fills per tal que visquen enmig de la societat i puguen valdre’s autònomament. L’autonomia és l’objectiu final de l’educació, la concreció pràctica i real del creixement de les persones; una autonomia que s’ha de complementar amb un sentiment viscut de ser part d’una família que ha anat formant-se a poc a poc al llarg de la història. Estar preparats per a viure enmig la societat vol dir tindre els elements necessaris per suportar l’allau de missatges tant contradictoris que ara mateix cau sobre totes les famílies i totes les persones. Cal ser autònoms per poder decidir en cada moment què fer i com actuar, sense sentir-se obligats a actuar perquè ho mane la televisió o "ho duga el temps".

El problema del consumisme actual, que provoca les compres exagerades i compulsives -molt més exagerades i problemàtiques en els jóvens que en els adults-; el creure’s que es té dret a tot sense cap obligació ni responsabilitat; la pèrdua i manca de control del temps i de les activitats d’oci; el desgavell en l’alimentació que provoca trastorns greus d’anorèxia, bulímia, fartades o dejunis sense mida per intentar aconseguir uns esquemes corporals impossibles; la manca de projectes de futur dels infants i jóvens...Són només exemples de les qüestions que s’han de resoldre des de la família i amb la família, escorcollant en la seua història i aprofitant tota la força de canvi que segurament trobarem, amb la cohesió i la seguretat necessària que dóna sentir-se membre d’aquest grup social bàsic i imprescindible per a la vida personal i social.

Perquè la família és el lloc on els cadells humans -animalets peladets i indefensos- arriben a ser i segueixen sent persones humanes.

 

Eduard Hervàs

Psicòleg de família