Blogia
EDUCAR EN FAMILIA

ADOLESCENTS: PREGUNTES I RESPOSTES, PER COMENÇAR

Qui són adolescents?

Ni xiquets ni adults al mig d'una no res confús i ambigu. L'edat d'inici estaria al voltant de 9-12 anys, variant segons el xiquet i el sexe. I sol durar al voltant de 10 anys, també en funció de en quina societat es trobe. Per exemple en algunes tribus, el pas de la infantesa a l'adult es fa de cop, no hi ha un període entés com d'adolescència.

Els adolescents són conflictius?

Tal vegada sí, però el que també és de veres és que estudis molt recents contradiuen la idea de que la tensió i el malestar psíquic siguen una part normal i necessària de l'adolescència. No tindria que ser que els adolescents, pel fet de ser adolescents, siguen conflictius. Els adolescents que travessen per conflictes seriosos i crisis d'identitat, necessiten ajuda per estos problemes, no per passar per un període de creixement determinat. Com a període de creixement és diferent a un altre.

Adolescents, rebels o amics?

Es un poc com una caricatura de l'adolescència un grup d'amics inconformistes i que es rebel·len contra quasi tot.

L'adolescent, que ja no és un xiquet ni una xiqueta, va formant-se a poc a poc en allò que al final serà un adult, amb una identitat pròpia i formada i la necessària autonomia personal. Per arribar a açò, els joves comencen a pensar en criteris propis, a assajar conductes diferents i a voler fer-les valdre davant la família. Els pares i mares comencen a tenir por de l'ànsia de llibertat d'aquestos fills i filles, de les seues discrepàncies, dels enfrontaments quasi diaris, de l'oposició sistemàtica.

No són uns xiquets però els pares segueixen estant preocupats per ells com abans, quan eren uns xiquets. L'obediència que el fill tenia quan era xiquet ara és impossible i li resulta a ell mateix molesta i insuportable. La xiqueta a la que li agradava anar amb els pares ara vol anar amb la quadrilla. I els pares poden no entendre-ho a la primera, perquè és difícil per a les mares i pares adonar-se'n que les filles i fills es fan majors.

I d'ací que comencen les disputes familiars, on l'adolescent estirarà cap a fora i la família cap a dins. Ell, volent defendre el que pensa que són els seus drets i els pares volent imposar la seua autoritat.

Es negativa esta rebel·lia dels adolescents?

Caldria preguntar-se abans que quines persones volem que siguen els nostres fills d'adults: unes persones que diguen sí a tot, que no sàpiguen defendre els seus interessos, que siguen sumissis en les seues relacions inter-personals, o uns adults que sàpiguen defendre les seues opinions i que diguen el que volen i senten i intenten aconseguir allò que volen? Les mares i pares estem ajudant als nostres fills a créixer, i créixer vol dir fer-se persones adultes.

Es per això que si els adolescents estan aprenent a ser adults, és normal que vagen assajant conductes d'adult, d'autonomia i d'independència, en una actitud allunyada del conformisme. Seran inconformistes i rebels i aniran aprenent a ser majors.

Un jove incapaç de donar la cara davant de ningú, de defendre allò que pensa, de fer valdre els seus drets, suposa un problema més greu que un jove inconformista i rebel. Els pares hem de saber discernir entre aquelles conductes de cabussaria infantil a aquelles altres d'inconformisme adolescent. I les seues actituds agressives, insolents i descarades no hauríem de prendre-les com ofenses imperdonables, sinó com errors en el seu sistema d'aprendre a ser adults en llibertat.

De vegades els pares prenen mal aquestes actituds, perquè també de vegades els seus fills i filles adolescents els fan veure les contradiccions entre el que els mateixos pares diuen que cal fer i el que ells fan. Perquè en aquestes edats també són idealistes i desinteressats, essent un bon moment per iniciar activitats solidaries, d'ajuda o recolzament a activitats socials.

I quan s'allunyen dels pares, s'acosten als amics...?

L'adolescent té una necessitat de comunicació, de relació amb personetes semblants a ells, que estiguen en un moment del seu creixement semblant. I d'ací que s'ajunte en quadrilles d'amigues i amics. En aquestes quadrilles inicia l'aprenentatge d'un contacte interpersonal més madur que el que tenia abans amb els amiguets de l'escola. Necessita un calor afectiu, intimitat i profunditat en les relacions, i va aprenent en que tan important és donar afecte com rebre'n.

I a la família no es pot trobar açò?

En la família pot trobar amor, seguretat, confiança... però dels seus pares i germans. No d'unes persones amb les qui ell ha triat anar i estar.

Moltes vegades les mares i pares tenen gelosia dels amics dels fills. "A ells els ho conta tot i a mi no". "Prefereix anar amb els seus amics que amb nosaltres" 0 "jo soc amiga de la meua filla". Cal pensar que ser pare o mare no és el mateix que ser amic: Els pares i mares no han de ser amics dels seus fills.Un amic o amiga és algú al qui hem triat i un pare o mare no es pot triar sinó que ens ve imposat, i no podem deixar-los quan ens enfadem amb ells. Els pares i mares han d'intentar ser això, bons pares i mares, amb tot el que això significa.

Com podrien definir-se eixes relacions d'amistat dels adolescents?

L'amistat de l'adolescent sol ser selectiva i exclusiva, desinteressada i no calculada. Els agrada estar junts, els agrada compartir experiències i sentiments amb aquestes persones que són com ells.

Amb els seus amics i amigues l'adolescent arriba a conèixer-se a si mateix. La situació de l'amic o amiga li explica la seua pròpia situació i l'ajuda a modificar-la.

També busquen i troben seguretat i recolzament en l'amistat, podent expressar el que pensen i el que senten sense por a ser rebutjats o apartat per això.

Hi ha qui entén eixa amistat de l'adolescent com un succedani de l'amor, o com una forma d'aprendre l'amor d parella. En ocasions, sense que hi haja relacions de parella, solen aparèixer situacions de gelosia entre amics i amigues. Hem de pensar que en aquestes edats s'està aprenent tot, i també les relacions entre els sexes.

L'adolescent va deixant de ser un xiquet?

Si, i per això que allò més important és que des de la família, d'on ve i amb qui està, i amb uns amics que va triant-se, l'adolescent va aprenent a ser major. I els pares els hem de facilitar aquest creixement, perquè és la nostra responsabilitat.

I això a voltes costa, perquè si els fills es fan majors els pares se n'adonen que ells mateixos van fent-se més majors també.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

Montse E iF -

En aquests moments estic entran en l'etapa de l'adolacència de la meva filla d'11 anys. Si que haig de reconeixer que em fa un cert respecte, però, no se perquè és una de les etapes que més m'agrada. M'agrada perquè cada vegada és més ella, té més caracter, personalitat, més etc.
Gràcies a les pautes de comentaris dels psicòlegs sempre és més fàcil de portar. a reveure!
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres