Blogia
EDUCAR EN FAMILIA

PERQUÈ NO AGREDISQUEN EL PARE NI LA MARE, 2

Em comenten responsables de Guarderies/Escoles Infantils que estan alarmades per la manera en què algunes mares estan aprenent a relacionar-se amb els seus bebés. I viceversa, com els/les bebés aprenen a relacionar-se amb elles. Arriben a plantejar la necessitat que en el temps de l’embaràs, especialment en les classes de preparació al part, les comares els expliquen que, a més de com és de meravellós tindre un fill i com cal fer perquè isca de la millor manera possible, el part és també l’inici d’una sèrie de preocupacions i problemes per al pare i la mare.

Els/les bebés ploren, es taquen, es desperten a la nit, cal donar-los el pit o el biberó, després les farinetes i després cal aconseguir que comencen a menjar menges de majors. I tenen febra, vomiten, tenen diarrees, cal portar-los al metge i cal posar-los vacunes.

La fantasia d’una maternitat meravellosa i sense problemes, en la que tot és alegria, felicitat i amor porta a què algunes mares s’afonen i claudiquen des dels primers mesos en gran part de la seua responsabilitat educadora. Especialment, si el pare no està al seu costat compartint la responsabilitat de la criança del/la bebé. Els mesos següents al part són durs, encara que la recompensa dels també durs mesos de l’embaràs ja està present en aqueixa nova criatura plena d’ulls, de boca i de pell que acariciar.

Em comenten les educadores de les escoles infantils que hi ha algunes mares de bebés d’un any que es queixen repetidament de que els seus fills/as els mosseguen... No saben com evitar-ho ni com respondre. No saben com fer perquè aqueixa xicoteta criatura vaja aprenent a viure i a créixer com a persona, pas a pas, dia a dia: a menjar, a dormir, a jugar, a parlar, o a callar. I en massa ocasions pensen que tindre fills/as els ha complicat massa la vida.

Ara són mares i pares jóvens però abans van ser adolescents, xiquets i bebés. D’una generació a què no se’ls ha exigit massa i que han aprés a viure d’una forma molt còmoda, sense massa responsabilitats pròpies ni en la seua família d’origen; que van aprendre que el més important és cada un/a mateix/a, per la qual cosa els costa anar perdent tota la llibertat aconseguida a canvi de res des del seu naixement.

Si un bebé aprén a mossegar i cridar i plorar i, amb això, a controlar els seus pares i a la resta d’adults, té un mal començament de vida. La responsabilitat dels seus pares està a ensenyar-los que la vida no pot ser així i els hauran de posar límits clars, reforçar-los les conductes adequades i eliminar les inadecuades, donant-los amor incondicional i no consentint-ho tot.

L’educació de cada fill o filla és responsabilitat dels pares. Per això estaven alarmades les educadores de les escoles infantils, perquè veuen com aqueixos pares i mares no són capaços d’assumir aqueixa important responsabilitat. I la guarderia, l’escola o l’institut mai poden substituir la mare i el pare en la seua tasca d’educar. Poden ajudar i col·laborar en la instrucció, en la socialització i en aspectes educatius de la seua vida, però la responsabilitat és parental.

Per això, des de les institucions públiques, haurien de plantejar-se accions dirigides a les mares i pares jóvens per diagnosticar les seues capacitats educadores i oferir-los mitjans perquè aprenguen a cuidar i tractar els seus fills i filles. I que el pas del temps no agreuge les situacions que ara es van endevinant, quan aquests xiquets que comencen a agredir de xicotets ho seguisquen fent de majors. Als seus pares, als amics o a la tribu sencera.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

2 comentarios

Anónimo -

Marisa:

Hauriem de trobar les fórmules addients perquè les mares i pares escoltaren algunes coses, reflexionaren en comú i es plantejaren quins fills/es volen i com fer-los créixer com a persones amb valors positius.

Marisa -

Em sembla molt interessant el teu punt de vista Eduard. Jo personalment el comparteixo, tot i que és difícil transmetre-ho als pares. És inaudit que uns adults no trobin la manera d'aturar un nen, però malauradament els casos són cada vegada més. I el que és més greu no és que aquests fills maltractin els seus pares, si no què passa quan surten al carrer? com es relacionen amb els altres? com aprenen a tolerar les frustracions que els portarà la vida?
Salutacions
Marisa Pugès
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres