Blogia
EDUCAR EN FAMILIA

MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A SOL·LICITANTS D'ADOPCIÓ

L’adopció és la major forma de protecció d’un menor ja que tindre una família és un dels drets bàsics de qualsevol xiquet o xiqueta en ser el millor lloc perquè visca, cresca i aprenga a viure. En massa ocasions la família de biològica d’un xiquet o xiqueta no existix, no funciona com a tal o és perjudicial per a la xiqueta o el xiquet.

Perquè un xiquet o una xiqueta que no la té puga arribar a tindre una família fan falta una o dos persones (mare/pare) que vullguen rebre’l i assumir-lo com al seu fill o filla, amb totes les conseqüències. Com si l’hagueren concebut, gestat i parit. El procés que se seguix per a poder adoptar és semblant a un embaràs, encara que administratiu, amb major o menor patiment i càrrega burocràtica segons les institucions que ho gestionen i hagen d’aprovar-ho.

Pel Conveni de La Haya de 1993 (ratificat per l’Estat espanyol en 1995) els estats van acordar una sèrie de punts perquè en els processos d’adopció internacional els xiquets estiguen protegits i existisquen unes regles que ordenen les relacions entre els estats amb tota la claredat i transparència possible, evitant la compravenda de xiquets i assegurant que els futurs pares estan ben informats i són adequats i aptes per a adoptar. És per açò últim pel que per a poder iniciar el procés adoptiu, o poder legalitzar i inscriure una adopció realitzada a l’estranger, els pares han d’haver estat declarats idonis per l’Administració corresponent (a Espanya, els Consells d’Adopció de les comunitats autònomes, que són els qui tenen les competències sobre assumptes de menors). I per a poder valorar les capacitats dels pretesos adoptants han de basar-se en la informació dels tècnics (a Espanya, psicòlegs i treballadors socials) que han hagut de redactar uns informes després d’entrevistar els candidats i candidates a adoptants.

Totes i tots els candidats a ser adoptants, a rebre un xiquet o xiqueta en la seua família com si fóra un fill biològic, han hagut de ser valorats per un equip psicosocial. Considere necessària aquesta valoració en què, després de ser informats convenientment, se’ls explore per a cerciorar-se que no tenen trastorns psicològics, que coneixen la realitat de l’adopció i les característiques dels xiquets que poden ser adoptats, així com que tenen una acceptable situació econòmica i una xarxa social adequada, així com unes habilitats educadores que els permetran acollir, com cal, un fill o filla.

Si l’adopció és la major protecció social per a un menor que es troba tutelat per les institucions públiques per no tindre una família que s’ocupe d’ell, les persones que volen adoptar havien de ser tractades amb el major tacte i amabilitat institucional. Seran col·laboradors necessaris en un procés que haurà de concloure, si s’acorda que és el millor per a aqueix/a menor, que passe d’estar institucionalitzat a ser fill/a d’una família on podrà créixer amb totes les garanties.

No obstant això, ens trobem que a moltes d’aquestes persones se les maltracta institucionalment, independentment que, finalment, se’ls permeta adoptar a un/a fill/a. Ja en les conclusions i recomanacions de la Comissió sobre Adopció Internacional del Senat, aprovades per unanimitat en Ple de 10 desembre del 2003, es concloïa que “existia una queixa generalitzada de les famílies en la forma d’investigació i en el contingut de les entrevistes amb psicòlegs i treballadors socials per a la realització dels informes, en els que es tenia la sensació de ser sotmesos a un judici sumaríssim o d’experimentar una valoració de motivacions i conductes, que origina un model d’exclusió, no d’ajuda.

Si en algunes comunitats autònomes es realitzen les valoracions de forma correcta, on els candidats a adoptants se senten acompanyats en el seu procés, en altres segueixen sentint-se examinats, jutjats negativament, no compresos i rebutjats com a persones. La necessària valoració, que cal fer per a assegurar els millors pares per a cada xiquet/a, arriba a convertir-se en massa casos en una agressió a la seua intimitat, honor i fins a integritat moral, sense que puguen comparar els informes aportats a l’expedient d’idoneïtat pels professionals psicosocials amb uns criteris vàlids contrastats o uns perfils de risc clars i transparents. L’interés del menor està massa vegades mediatitzat per creences, valors i contravalors dels avaluadors que mediatitzen la seua percepció professional.

La inseguretat administrativa, que arriba a resultar injusta i arbitrària en alguns casos, pot ser superada acudint als tribunals, després de sol·licitar o no una segona valoració psicosocial, i ser declarats com a no idonis. Una gran majoria dels aspirants a adoptants són declarats idonis pels jutges darrere d’un procediment contenciós, sent valorats per l’equip psicosocial dels jutjats.

Arribats en aquest punt cal reconéixer que, encara que al final sempre es pot iniciar un procediment judicial per a obtindre la idoneïtat, les persones a qui en uns folis escrits i firmats per professionals de la psicologia i del treball social (que se suposen especialistes en adopció i, per això, en persones, famílies i infància) se’ls diu que no són aptes per a adoptar se senten emocionalment molt malament: desvalorats com a persones, en molts casos descrits en equívocs termes psicològics tant ells com les seues relacions familiars i personals, que no es reconeixen en aquelles hipèrboles o a sota les motivacions que els pressuposen els/les professionals. Juntament amb la valoració negativa (desvaloració al cap i a la fi) no hi ha una entrevista personal, una explicació clara de l’informe ni una descripció intel·ligible dels motius que porten a la frase final on es declara la no-idoneïtat per a l’adopció. 

L’Administració, que ha de trobar uns pares per a protegir a menors que no tenen una família, abandona els qui s’han oferit per a ser son pare o mare després de fer-los passar alguns dels moments més durs i amargs de la seua vida, després d’una decisió que pensaven que era bona i acceptada socialment: oferir-se per a adoptar menors sense família. 

Amb açò no vull ni suggerir que no haja de fer-se una valoració dels futurs adoptants per a determinar si són o no idonis. Al contrari, ha de donar-se’ls una bona informació i fer-se la més correcta i ajustada valoració, però amb uns criteris professionals clars i que no donen opció al dubte. Però, el que és més important, explicant els candidats a la idoneïtat el perquè de la decisió negativa amb tota la delicadesa i tacte possible, recolzant-los en uns moments difícils en què no han de sentir-se maltractats ni rebutjats sinó, simplement, valorats en relació a la seua possibilitat d’adoptar un/a menor. Una pretensió que, encara que no puga satisfer-se per unes raons justes que se’ls han d’exposar clarament, ha de continuar sent valorada positivament com un dels majors serveis als xiquets i xiquetes del món.

Que tenen dret a viure en una família.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres