Molt abans que entre el mes de desembre, les necessàries i acurades campanyes publicitàries de tantes firmes comercials han tornat a recordar als xiquets i les xiquetes any darere any que vindran els Reis, el Pare Nadal, Santa Claus, el pare, la mare, les ties, els iaios o les amistats failiars. I que tots vindran ben carregats de regals de tot tipus, especialment joguets. Per fer memòria utilitzen els catàlegs comercials enviats a les cases - best-sellers infantils d’estes dates i de tot l’any, que podrien servir per iniciar els menuts en la lectura- i utilitzen la televisió -meravellosa caixa luminosa de tantes meravelles consumistes- que llança els seus missatges directament al fons del cervell dels menuts i dels majors.

Per això, com van complint-se els ritmes anuals i ara ja és el moment que és, no podem defugir d’enfrontar-nos amb l’experiència real de triar i encomanar els joguets de Nadal i/o Reis. I per no errar-ho massa i que ens isca de la millor manera possible, haurem de fer un esforç i posar-nos en el lloc dels menuts per tal de pensar què senten, com són, com

No cap dubte que l’educació musical juga un paper fonamental en la formació integral de l’individu, ampliant la seua percepció general, visual i auditiva, afavorint l’aprenentatge i la vivència de les emocions, el desenvolupament físic i la capacitat creadora. Per això ha estat un gran encert introduir la música a l’escola, acostant el fet musical a totes les xiquetes i xiquets, amb l’objectiu de desenvolupar les seues capacitats, els seus coneixements, hàbits i habilitats, permetent-los que tinguen una valoració del món musical a partir de l’experiència directa. Amb el cant, els ritmes, l’expressió corporal, la creació, l’apreciació i l’anàlisi d’obres musicals o l’execució d’instruments senzills de fàcil maneig que els possibilita fer música d’una manera viva i creadora.

Però no és de la música a l’educació infantil, primària o secundària del que volia parlar ara mateix, sinó de l’altra vessant de l’educació musical, que és l’ensenyament/apre

L’escola ajuda a les famílies a Formar, a Instruir en alguns temes i destreses que les famílies no saben, no poden o no tenen temps. Però es suposa que a l’estat, a l’Administració, als poders públics, també els interessa incidir –o no incidir- en alguns temes que planteja a l’escola per a que aquesta ho assumisca com a propi: Drets i deures, la Participació, Drets Humans, Principis Constitucionals i de Convivència, Respecte al Medi Ambient, Superació de Conflictes , la Pau... Fins i tot, l’escola val per a fluorar les dentetes dels menuts, o per a posar Vacunes i parlar de Sexe, Droga i Rock &

En principi tots tenim la idea -més o menys reflexionada o intuïtiva- que practicar esport de manera habitual és una activitat positiva per als xiquets i les xiquetes, especialment si és un esport d’equip.

Als xiquets i xiquetes des de ben xicotets els agrada el moviment, l’activitat física, amb la qual cosa aprenen a utilitzar el cos i a cremar energies. També, quan van fent-se majors, els agrada realitzar activitats amb d’altres, per tal de sentir-se membres d’un grup i aconseguir coses junts, siga un resultat d’una competició esportiva, un dibuix col·lectiu o una activitat d’investigació escolar. I és clar, i així ho diuen els especialistes, que l’esport per als menuts pot ser un joc, una font de plaer pel que té d’activitat física, de superació personal i de relació amb els altres, convertint-se en un element més de la seua educació. Però un element que en principi és positiu pot arribar a transformar-se en un conjunt de rígides activitats i obligacions que en lloc d’ajudar-los en la seua evolució i creixement com a persones del present i del futur, els complique la seua educació personal.

Una família és el lloc on un animalet indefens arriba, a poc a poc i any rera any, a ser una persona que pensa, parla, estima, forma un família... No cal ni dir que l’animalet humà no arribaria a ser res si no se l’arropira, alletara, abrigara, netejara, ensenyara a caminar, a parlar, a controlar-se, a viure. Qualsevol cadell de qualsevol espècie és capaç de valdre’s per si mateix. Encara que siga com el canguret, que ha d’estar mesos a la bossa marsupial de sa mare, però que xicotet com un cigronet és capaç d’anar pujant per tota la panxa, entrar-se’n a la bossa i posar-se a prop del mugró per anar bevent la llet.

L’humanet –el cadell humà- ha d’aprendre a ser persona, a poc a poc, amb l’ajuda, la guia, el recolzament constant d’una sèrie de persones que estan al seu voltant, i al que anomenem